Final



ROSA TRENCADA



 
Prendré la lluna sol sota Es Pontàs, i
     l’aspror d’oliva crua en llum salada curarà ferida.
                Tanmateix seré lluna amorosa, sempre,
                            si la mar, melangiosa, a la besada em crida.



 
Si la teva veu navega
sobre llits de roses blanques:
s’esvaeix l’estel al gràtil,
l’aire s’abraona i
la lluna enverdeix,

llavors els iots de paper
groc de tu s’amaren i,
tacats de ginebró,
darrere l’ebri solc
del flaire blanc
naufraguen.




Xurria lasciva de pètals de rosa blanca
sobre bruna pell al volt del musclo mòrbid,
que en la penombra volenter s’ofrena:
tal volta hauria de tornar a ploure, i
gelar després, i brandar brava la mar,
perquè sal i gel recalquin al pit, als llavis i
al ventre una nova rosa dels vents
i dels plenilunis de voluptat,

tal volta només hauria de jaure
vora el caliu d’un foc més etern
que la perpetuïtat de les roses
- blanques i grogues ... - perquè,
lluna ferit, romandré tanmateix,
sempre, generós del do del mot i,
d’antuvi borni o ara orb,
fendré tothora noves mars en
tènue letícia de solitud ...

El jorn que voldràs, nimfa, vindràs
fins vora la meva barca agresta que
sura sota Es Pontàs: et prendré, i
aqueixa nit en desamor caurà
qui a terra ferma no vetllà

pel balanceig del
seu llaüt.
 



Cantaré a la pluja sol sota la cova groga,
     m’engataré d’enyor i xoparé la llum de sal eremita.
                Tanmateix seré pegàs taronja, sempre,
si la sirena al ball sobre la mar, de nit,
m’invita.
  



Mar, que cada vespre em regales el sol quan cau i es
despulla del temps, fa l’amor al cel i a la nit s’entrega,
que em feres veure l’espill i sentir aquella veu ros de
lluna quan travessava el pont i a la cala s’atansava,
i que volgueres que m’heretés la capsa de pandora, em
captivés i em retingués devora seu fins enamorar-me,

mar, a tu vinc a callar, i a escoltar de matinada
la remor del sol naixent que ulls clucs mandreja
sobre la teva blanca pell i lentament t’abraça tota,
mar, a tu vinc a oferir-te la murta fresca, punt d’un
llibre antic i humit, que era dins la capsa i no floria,
mar, era murta del seu llit que havia collit per mi,

mar..., torna-li, per mi, florida, blanca i dolça, que
s’hi reconegui, i mostra-li la meva silent i tendra
gratitud per tu per haver-me dut a l’amarrador que
em permeté sentir el seu cant i veure el seu solc
quan amb tu jugava i la seva nau capbussava...





Cresteja l’ona, s’omple,
es trenca, s’abandona,
cau al pedruscall i torna
xarrupant dels rocs
tristor de terra ferma
que la mar engull.

La merla canta i
la mar, encuriosida,
calla i et recrea.





És vora la mar que parlo amb el silenci
     del teu esguard perdut en ella,
                tendre vers, remor de sal
                            que acarona la roca vella.

     Si bonança t’acollia i a mi et portava,
                marineret presoner del pont seria
                            que me duria al teu cant
                                        i la barca perdria.

                Si mar alta et raptava i a mi et regalava
                            el pont cau de llop marí seria
                                        que te duria a la nau
                                                    i et prendria.




Cada llibre teu un esglaó suspès de pontello venecià
sense arcada ni muntants que em duu a tu, i cada
llibre meu un esglaó que m’assenyala la tornada.

Recreem rimes, renovem llibres, en girem els fulls i
ens busquem, i ens fem ofrena oculta, llegint-nos
l’un a l’altre, de festes silencioses.

Des de l’arbre de l’amor, Raquel ens vigila, ramblejant
el pont, nus, sense màscares i coberts només
amb túniques de seràfica pobresa.

Acaronant-nos tendrament ens aboquem, en versos,
al silenci del nostre llibre que resta per escriure
i sota el pont jau, encara clos.




Els vells llegien el foc, en callaven l’ardor
i ens gaudien de lluny amb furtiu somriure
escrutant el titubant anhel del nostre amor.
Emperò ens volgueren i apadrinaren quan,
vianants a la font regalada, l’un en l’altre
servant silenci ens confessàrem el vot.

Eres groga i t’esplaiaves
amb un cuc de seda que
embriac de tu
s’esfilagarsava a les teves
punxes. Mirabajà veí
vaig besar-te a dos pètals
obrint-se a mi.
Al coll et quedà marcat
un fil de sang jove i roja
que el cau dels meus
llavis et regalà.

Sempre que em retrobes,
orgullosa em mostres,
fresc encara, el càlid
regalim del teu enyor,
del meu amor.




Anares a cercar el millor amic, i
trobares follets jugant amb camagrocs,
i banyada d’aigua i fang, pota ferida,
als ulls el caliu de llar antiga, pareixia
que la mar t’havia tret, per sort, guarida.

Abans que el llamp nus ens enxarxés,
t’havia assaborit la pell sobre la blana
molsa, feies tota gust de murta;
després, enjogassats, ens abraçàrem
tot just en una rialla tendra i curta.




M’he banyat al pleniluni tot, i per dintre,
llarg camí que mai acaba,
he arribat a la mar, he segut amb ella i
m’ha mostrat la saba
de les ones que amaga la nit ja vella.
Sense voler foragito
torlits que m’indiquen la via i disputen
el silenci al campaneig
dels bens a l’ombria. Les hores no em fan
por, i ara sóc un vell
sense masia que en les cames defalleix i
esbufegat i amb sang als
peus torna sa i estalvi dels freus de la
melangia, i tota l’aigua
que beu no li assedega l’enyor més jove
per tu, dolça aimia.




Digues-me que no m’estimes,
i retrobaré servent en l’ona
els colors del silenci.

Digues-me que m’estimes,
i el silenci de les meves
cantigues florirà per tu.

El rossinyol sospira amb la mar
i et celebra baticor amb mi
si emmudeixes.




Tendra flor blanca d’ametller,
primavera d’olor hivernal,
dolcíssima estimada,

te deix la lluna per  testimoni
de la rosa del meu amor per tu,
i a la mar li n’ofreno l’olor.

Assaboreix-me en el record sempre,
tostemps la mar sabrà de mi.
Ella te guiï. Sort i ventura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada