BATICOR
Aquest enyor que m'omple el pit,
m'urpeix la pell a tires i m'ofega,
si el sabessis, no m’afligiries,
no m’amagaries el teu rostre.
Cec adés, o docte, quan et trobi
ploraré rosada fresca al teu brancall,
resina ungüent de podes agres,
i l’escorça del meu pit caurà, jaurà
a la teva rel, lliurada, com si res.
Reneix brancam, i si som savis
fremirà la mar amb la brandada.
Esquivo, desvalgut abraço, caic sobre brancalls
corcats de mots i versos, lletres àvides suspeses
als asprius del seny. Sovint no sé seguir i m’adono
que els últims salts m'han dut al prosaic: torna-hi.
Compareixes i m'invites ça i lla des dels signes i
com més t'acostes, més evoco el llenç i t’anhelo
a terra ferma per llançar amb mi el veler i veure
de lluny i en silenci per fi la ciutat com se'n va.
Però vetllant, mancat de tu, el buit rovella l’orsa
del llaüt i m’obre els peus. Cec hi veig, voluble et
pinto amb mots, i tacat de tu no et conec encara.
Cada lletra que persegueixo se'm rebel·la,
no em representa el que vull ni s'ajunta a les altres
per conjugar una frase, o com a mínim, per mi,
ni que fos la paraula prohibida.
I és que, sigui el que sigui,
el ressò del silenci em canta sempre
el teu nom a dues veus:
L'una em vol i em crida de lluny,
em demana ajut i m'apaivaga quan la sento;
l'altra emmudeix i pateix en el buit
d'un gemec perdut i feble.
Tot trem i és negre
si les perdo.
Adesiara penjo càntics vells a l'atmeller florit i penso:
tant de tarannà furtiu per la perennitat de les paraules
i encara no sé escriure.
Tot té sempre regust de desamor i flaireja de naufragi de records
mar endins d'una mort sense solc que em desestima i resolta
m'enllustra la pell, cada volta més prima i feble.
Quan despert sobre la sorra molla torno a mi,
sempre tinc set.
Sotmès a un compte enrere sense xifres et busco fora temps
i enlloc no et trobo, excepte en mi o en el futur,
però ni a la roca, ni aquí, ni ara.
A cada lluna plena, quan la terra inaudible es detura i respira
i la blavor de l'aigua m'arroenta la pell i sagno,
m'amaro el cos amb llet de cabra freda i resinosa i tosca mel
i em llepo a poc a poc els dits i els llavis.
I si no apareixes,
cedeixo i retrobo el son
gronxant-me en l'ona
que, enyorada,
me'l robà,
fins l'endemà.
És al llombrígol, a dintre, la molsa urticàcia,
el niu de formigues vermelles,
i és al mugró, que sangueja, on l'escorpí
amara el fibló de suc calent i es delecta
amb la llengua en la meva
impotència.
I mentre les algues i les anguiles al coll
m'escanyen i em xuclen l’últim alè,
el rostre s'afligeix i cada arruga cau,
tot plora, sec, sense una gota de sal.
Plora tot sol, per dintre,
en el dubte
de perdre't
sense haver estat mai
teu
per sempre.
La lluna ardeix, vomita llostre gris d’argent
a la pell nua, i la sorra llima els bronquis,
emmudeix la veu oculta rere la brandada.
Però la mar contra la lluna revolta i l’ull de
l’huracà de sal xucla i engoleix per sempre
la vella barca Esmaragda d’escorça blanca.
Clareja i tot s’esvaeix, roman només el sòl
dur d’una ruïna freda sota el ventre i la sang
coagulada al pit que baticor ferit convulsa.
